HÀBITAT

La tortuga d’estany habita tot tipus de masses d’aigua, tant naturals com artificials, generalment d’aigua dolça però també pot habitar aigües salabroses (embassaments, aiguamolls, rius lents, rieres, recs, estanys, gorgs,…) amb clara preferència als ambients lèntics (zones amb aigua estancada o amb poca corrent, motiu que, com veurem en el següent apartat, condiciona la seva distribució). Mostra preferència (potser dependència) per hàbitats poc alterats i amb escassa presència humana, amb baixa tolerància a la contaminació i l’eutrofització, tot i que hi ha excepcions. Sol mostrar preferència per masses d’aigua amb cobertura vegetal abundant (aquàtica i perimetral) que els permet amagar-se i ser menys visibles pels depredadors. Els exemplars nou nats prefereixen zones d’aigües molt poc profundes:  basses, canals, recs i les riberes d’estanyols i estanys on s’alimenten de larves de moquits i petits invertebrats.

DISTRIBUCIÓ MUNDIAL

Com s’ha comentat anteriorment la tortuga d’estany presenta una àrea de distribució molt extensa tot i que les seves poblacions, com veurem més endavant, no son tant abundants ni tant nombroses. La seva àrea de distribució s’estén des de el Nord-Oest africà travessant la Península Ibèrica i gran part d’Europa i Turquia fins al Mar d’Aral i el centre d’Àsia incloent algunes illes, podent arribar fins als 1200 metres sobre el nivell del mar (msnm), essent més comú trobar-la a cotes baixes. A Catalunya, difícilment es troba l’espècie a més de 600 msnm (metres sobre el nivell del mar).

DISTRIBUCIÓ A LA PENÍNSULA IBÈRICA

Dins de la Península Ibèrica la distribució de la tortuga d’estany és discontinua i fragmentada. La majoria de cites que es tenen corresponen a individus aïllats o poblacions petites i aïllades de la resta. L’absència de grans nuclis poblacionals a nivell peninsular pot estar associat a factors climàtics, orogràfics (estructuració espacial del relleu) i antropogènics (factors provocats, directa o indirectament per l’home). Per una banda, a la Península Ibèrica tenim zones caracteritzades per climes temperats freds oceànics i climes temperats freds continentals, climes caracteritzats per estius frescos i plujosos i hiverns molt freds amb abundants gelades i baixa insolació respectivament, condicions que no son idònies per l’espècie ja que afecten negativament al correcte desenvolupament de les postes durant la incubació i dificulten la supervivència de les cries i dels adults. Per altra banda, a l’extrem oposat, el sud-Peninsular presenta clima mediterrani subdesèrtic que tampoc és idoni per l’espècie degut al dèficit hídric que impedeix la permanència de masses d’aigua i, al mateix temps, degut a les grans avingudes que provoquen la concentració de les pluges creant hàbitats inadequats per l’espècie. Per altra banda, moltes conques fluvials del país no son òptimes per l’espècie degut a que presenten massa corrent que, com s’ha comentat anteriorment no afavoreix la presència  la tortuga d’estany.

DISTRIBUCIÓ A CATALUNYA

A nivell de Catalunya les cites d’aquesta espècie son també força escasses i es concentren principalment en aiguamolls litorals i prelitorals, tractant-se en la majoria de casos d’individus aïllats o de petites poblacions. Es coneixen poblacions al llarg del riu Ebre, des d’Aragó fins al mateix delta, i remuntant pel Segre i per la Noguera Ribagorçana, fins a la Noguera, la Llitera i la Baixa Ribagorça. A la província de Girona existeixen algunes poblacions molt importants i relativament grans de l’espècie, com la de la plana de la Selva.

Un altre factor, no menys important, que limita i condiciona la distribució i l’abundància d’aquesta espècie son els factors antropogènics (tot allò provocat per l’ésser humà). Per una banda l’ésser humà històricament ha lluitat per la dessecació de les zones humides per a l’aprofitament de les terres com a zones de cultiu i per a combatre malalties com el paludisme, provocant, d’aquesta manera la pèrdua dels hàbitats òptims per l’espècie. Per altra banda aquesta espècie ha sigut tradicionalment capturada pel consum humà, i més recentment víctima d’atropellaments i atacs d’animals domèstics. Una de les amenaces més importants d’aquesta espècie (i també de moltes altres) és l’ésser humà i les seves activitats que tendeixen a contaminar, destruir i modificar els hàbitats que durant milions d’anys han estat ocupats per una gran diversitat d’espècies, moltes d’elles ja extingides. 

Tot apunta a que la distribució i abundància de la tortuga d’estany devia ser més extensa i continua en un passat no gaire llunyà.