ECOLOGIA TRÒFICA (ALIMENTACIÓ)

La tortuga d’estany és una espècie oportunista, és a dir; no és gaire selectiva alhora de buscar aliment. Dins la seva dieta predomina el component carnívor però també inclou vegetals. Alguns estudis suggereixen que aquesta espècie varia lleugerament la composició de la seva dieta en funció de l’època de l’any. Durant la primavera l’alimentació és principalment carnívora mentre que cap a l’estiu la dieta herbívora agafa més pes.
Dins la dieta carnívora s’ha observat que aquesta tortuga depreda principalment sobre invertebrats (principalment aquàtics) i en menor mesura sobre amfibis (sobretot les larves) i peixos. Dins dels invertebrats depreda sobre diferents grups taxonòmics: crustacis (entre d’altres el cranc roig americà), heteròpters, odonats, himenòpters, dípters, gasteròpodes, coleòpters i anèl·lids. Alguns estudis suggereixen que també és carronyaire, és a dir, que s’alimenta de carronya i matèria orgànica morta. A mes, també hi ha observacions d’individus alimentant-se en el medi terrestre. 

DEPREDADORS I ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA

Els adults tenen pocs depredadors tot i que les femelles en etapa reproductora son més vulnerables a la depredació durant les incursions migratòries en busca de zones idònies per la posta. Els juvenils i els nounats son preses fàcils de peixos, guilles, porcs senglars, toixons, llúdrigues i aus aquàtiques motiu pel qual la mortalitat de l’espècie es concentra en els primers anys de vida (recordem que els nounats no tenen la mateixa duresa de closca que els adults). Les postes també son sensibles a la depredació, ja que molts animals saben trobar, desenterrar i alimentar-se dels ous (rates, porcs senglars, guilles, …).
Per protegir-se de la depredació els adults solen seleccionar positivament zones d’assolellament situades enmig de les masses d’aigua (fusta flotant, roques, illes de vegetació, …) de manera que, la majoria de vegades poden veure venir les amenaces a les que responen dirigint-se al fons de la massa d’aigua i enterrant-se al llot fins que passa el perill. Un cop son capturades és habitual l’alliberació d’orina per tal de ser rebutjades pel depredador. Per altra banda, nounats i juvenils mostren una selecció d’hàbitat diferent a la dels adults, romanen més amagats entre la vegetació i el fons, cosa que els permet passar inadvertits pels depredadors.

COMPORTAMENT SEXUAL

Al començament de l’activitat post-hivernal els mascles en maduresa sexual (maduresa que solen assolir, a la plana de la Selva, als 4 anys d’edat i  88.9 mm de longitud) es desplacen buscant aquelles femelles que ja han madurat sexualment (generalment quan assoleixen els 6 anys i 105 mm de longitud), inclús abans d’alimentar-se. Les femelles solen rebutjar l’acusament dels mascles i es produeixen ràpides persecucions subaquàtiques. S’ha vist que, en aquesta espècie no totes les femelles es reprodueixen cada any i, en anys desfavorables la reproducció pot ser nul·la, cosa que provoca que l’espècie tingui una baixa capacitat de recuperació davant d’impactes negatius. Un cop el mascle aconsegueix agafar la femella, comença el festeig que consisteix en intents repetits del mascle per aconseguir que la femella s’enretiri de l’interior de la closca mitjançant cops de cap o mossegant a la femella per la zona interna del plastró. Durant aquesta etapa es habitual trobar parelles flotant a la superfície. La copula pot durar entre 11 i 70 minuts.
Després de la gestació (que habitualment dura 2 mesos), habitualment de nit, la femella pon entre 3 i 18 ous (blancs, el·líptics, entre 30-40 x 20 mm, de closca calcària poc porosa) en un niu que excava amb les potes posteriors (a vegades alliberant aigua per estovar el sòl) i que després torna a cobrir—procés que sol durar 54-71 minuts. Es habitual trobar que diverses femelles ponguin de manera agregada buscant zones òptimes, zones que solen ser assolellades i protegides. Per trobar aquestes zones, les femelles poden arribar a recórrer distancies de fins a diversos quilòmetres, moment en que son molt sensibles a la depredació. El sexe dels nounats es determina durant el procés embrionari i, de la mateixa manera que passa en d’altres tortugues i cocodrils, depèn de la temperatura d’incubació. Sembla ser que el llindar que determina el sexe son 28,5ºC. A major temperatura es desenvolupen femelles i a menor temperatura mascles.
De la mateixa manera que passa en molts altres rèptils i amfibis en la tortuga d’estany  pot donar-se paternitat múltiple, és a dir que en una mateixa posta les cries poden ser de diferents mascles. També s’ha observat que les femelles poden emmagatzemar l’esperma dels mascles de manera que poden realitzar postes sense la necessitat d’establir contacte amb els mascles tot i que l’emmagatzematge provoca un deteriorament de l’esperma i, en conseqüència, menor èxit reproductiu.

PERÍODES D'ACTIVITAT

La fenologia de l’espècie és molt variable en funció de la població i de la seva situació geogràfica però a grans trets podríem dir que el període d’activitat comença a la primavera, avançant-se o endarrerint-se en funció de les temperatures i presentant els pics màxims d’activitat durant abril-maig i setembre-octubre. A l’inici del període d’activitat, just després de despertar de la brumació (en rèptils i amfibis és més correcte dir brumació que hivernació, doncs la hivernació fa referència als organismes que son endoterms, aquells que poden regular internament la seva temperatura corporal, com aus i mamífers), comença el període de zel que sol ser de març a maig (en algunes zones molt càlides es poden produir segones copules cap a la tardor). Les postes solen ser entre maig i agost. L’eclosió dels ous sol produir-se 2 mesos desprès de la posta. Alguns nounats, en les zones més càlides, abandonen els nius a finals d’estiu mentre que, en zones més fredes, els nounats passen l’hivern enterrats a les zones de posta per despertar la primavera següent. En funció de la zona, de les temperatures, i dels nivells d’aigua, l’espècie pot estivar durant els mesos més càlids. Amb la baixada de temperatures, l’espècie comença la brumació que sol ser de novembre a març.
Anualment s’ha observat activitat bimodal amb dos períodes de gran activitat: just després de la brumació i just abans de la brumació. Enmig d’aquests dos períodes existeix un període d’inactivitat (estivació) marcat per les elevades temperatures i la dessecació de les masses d’aigua, en aquelles poblacions que no tenen basses properes que conservin aigua a les que puguin migrar. En aquelles zones on no es produeix la dessecació de les masses d’aigua l’activitat disminueix fins al punt que no se’ls fa necessari assolellar-se ni alimentar-se.
El final de la brumació sembla estar marcada per la temperatura de l’aigua. A la que supera els 9ºC comença l’activitat de l’espècie ja que, generalment brumen enterrades al llot del fons de les masses d’aigua. Durant les primeres setmanes d’activitat, dedica les energies a la termoregulació i a la reproducció per, posteriorment alimentar-se. A mesura que va augmentant la temperatura l’activitat continua encara que hi hagi pluges tot i que el vent sembla ser un factor limitant. A la que comencen a arribar els freds la espècie va disminuint la seva activitat progressivament amb les baixades de temperatura fins que, finalment, cessa completament.
Diàriament, durant els primers dies d’activitat, l’espècie concentra l’activitat a les hores centrals del dia 13-16h principalment termoregulant sobre els troncs i les roques. A mesura que avança la primavera es poden observar individus actius des de primera hora del mati fins a última hora del vespre. A la que comença a fer calor és habitual veure exemplars a la ombra. Amb les primeres pluges de la tardor comença un cicle semblant al de inicis de primavera. A partir de llavors l’activitat va disminuint progressivament amb les baixades de temperatura fins que cessa completament.